Després de 90 minuts anem a veure els camps de l’Enric i el Roger.
Ens acomiadem de tothom i el Jordi i la Montse van a la reunió del nou museu dels dinosaures a punt de ser inaugurat i un dels orgulls més grans dels nargonins. La passió que desprenen pel seu poble, patrimoni, gent i costums és abrumadora. No paren!
Ens preguntem si la similitud morfològica entre els ous de dinosaure i les cebes no tindran alguna cosa en comú!
Ens quedem amb l’Enric i el Roger que ens porten al forn on ens ofereixen unes pastetes i comprem una coca de llardons XXL que es menja pràcticament tota la Mònica que sempre té un budell buit (encara que no ho sembli).
Dins del cotxe i de camí als camps de l'Enric comencem a agafar confiança i la Mònica fa una intervenció providencial en relació a la disputa històrica entre els ganxos d’Organyà i els habitants de Nargó. L’Enric intenta treure-li importància, i fins i tot en algun moment ens fa pensar que no hi ha cap disputa... Els comentaris posteriors ens confirmen que la informació que ens havien donat és certa, rivalitat ancestral mal dissimulada tot i que cordial.
Parlem dels gorgs espectaculars que hi ha i que a l’estiu s’omplen amb gent vinguda principalment d'Andorra i que tenen molt poc integrat el respecte per l'entorn en el seu comportament. Aquí sí que se'ls va veure emprenyats!!! I no n'hi ha per menys...
.jpg)
Però bé, arribem al camp de l’Enric on tenim el primer contacte amb la ceba. Per nosaltres és un moment històric i ens fem un parell de fotos com qui descobreix un material preciós. Estem molt emocionats i el cel ens regala una nuvolada amb diferents tons i contrastos de llum. La Mònica fa veure que fotografia les cebes, però també aprofita per fer fotos als núvols... Intenta defugir de la típica estampa meteofriqui però no es pot contenir i acaba enfocant el telèfon cap a un punt indefinit de la troposfera.
Veiem la ceba del planter que ja s’ha fet gran, la ceba preparada per a fer llavor, i les plantacions de cebes que van creixent. En total l’Enric ronda unes tres mil cebes que conviuen entre porcs, tomaqueres, cabres, carxofes i bitxos dolços de Fígols que menjats crus amb una mica de verdura cuita son fantàstics.
Ens dona una caixa plena de cebes tendres acabades de collir per a carregar al cotxe i marxem cap a casa del Roger. Ens havia explicat que vivien a Nargó des de feia cinc anys i l’Enric ens va comentar que abans treballava a Barcelona vestint i que van penjar-ho tot per a anar a Nargó d’on era sa mare. Veient el seu plantejament de vida, no podem evitar parlar de com seria fer un canvi així...
Xerrant xerrant, ens adonem que tenim coneguts comuns de Molins de Rei, un cop més, el món és un "panyuel" i la vida un regal!!
La casa del Roger és preciosa i està molt ben situada. Ell té el planter de les millors cebes de l’associació ja que el seu camp és allunyat i hi molt poques possibilitats de pol·linització alògama (toma ya! la visita a la FMA comença a tenir els seus efectes).
Anem també a la plantació on hi te cinc mil cebes i ens comenta que té la intenció de provar fortuna posant una parada a la Fira del Rovelló. Tot sortejant la plantació, comencen a sortir les primeres blasfèmies de pagès que giren entorn a les males herbes i els senglars. La integració a la visita ara sí que és total!!!
Coneixem la flor d’all i la seva plantació ens fascina.
Deixem al Roger de nou a casa seva, i abans de marxar ens regala un pot amb flor d’all. Quedem encantats!
De tornada, l’Enric ens deixa al costat del nostre cotxe per a que puguem carregar les cebes. Resulta que tota aquella caixa era per nosaltres!!! Haurem de pensar ben bé que en fem de tant material...
Abans de marxar però, cal tornar a passar pel forn, aquest cop amb visita a l’obrador inclosa de la mà del Jordi Capdevila que un cop més fa d'amfitrió.
Ens tornen a donar pastes de cafè amb xocolata. Finalment ens acomiadem de tothom i enfilem cap a casa desprès de 4h molt intenses.
De tornada estem molt emocionats i ens adonem que som uns privilegiats i que hem tingut sort de viure i veure tot el que hem viscut i vist.
Ens atipem d’uns bastonets de pa excepcionals que treu la Mònica del bolso al més pur estil Srta. Poppins i xerrem del proper pas a fer del nostre projecte en un capvespre de bon temps per carreteres buides i amb paisatge verd i acollidor.
Arribem a casa a les 21:00 eufòrics però molt cansats i sense parar de xerrar, amb una caixa plena de cebes tendres, tres flors d’all i una bossa de bastonets buida.
No sabem on ens durà tot plegat però tampoc ens cal donar-hi moltes voltes... Només amb la tarda que hem passat, tot meteocuina ja ha valgut la pena.
El següent serà donar sortida a tanta ceba, no?
Interessant crònica. Felicitats. Seguiu així!
ResponEliminaAra bé, com a persona perfeccionista i, perquè negar-ho, torracollons, detecto un conflicte conceptual que gens afecta al contingut general de la ciència que desprèn l'article.
Es tracta d'una precisió, un detall, allò que hom podria catalogar com a confusió de referents. Dius que la Mònica "treu de la bossa al més pur estil Stra. Poppins" uns bastonets.
La de la bossa màgica és la Mary Poppins. La "Srta." és la Pepis. Val a dir que m'imagino més a la Mònica amb un paraigua volant per Catalunya per encertar més els pronòstics que jugant a fer de perruquera o infermera, equipada amb un dels jocs carrinclons que tan famosos van ser als setanta. No?